Pass of Killiecrankie

Els escocesos, a més de ser famosos pel Whisky també ho són per perdre batalles; la batalla de Killicrankie és una de les poques que van guanyar. En el context de la rebel.lió jacobita (cliqueu aquí per un cop d'ull ràpid al Jacobitisme), que pretenien la restauració dels trons d'Anglaterra y Escòcia als Estuard, en aquest estretíssim pas van enfrontarse les tropes de "l'usurpador" Guillem d'Orange i els Highlanders, que en aquest cas es van veure afavortis pel terreny.

Imagineu una orda de tios com armaris amb faldilles baixant pel congost amb llances i espases, per sortir corrents! Hi va morir tanta gent que allà els van deixar, si ens possesim a cavar vés a saber que sortiria. Encara que van guanyar aquesta batalla amb relativament poques pèrdues, els Highlanders acabaríen sent derrotats i erradicats pels anglesos a la batalla de Culloden.

Fairy Pools

A l'extrem sud-oest de l'illa d'Skye hi ha les Fairy Pools, un seguit de cascades i gorgs als peus de l'imponent Glen Brittle.

Pel que he pogut llegir s'hi sol fer espeleologia i la veritat és que no sé com s'hi atreveixen perquè l'aigua està glaçada, comprobat!

No he pogut trobar cap llegenda relacionada amb les Fairy Pools però de segur que n'hi ha alguna, sembla l'indret perfecte per a selkies, kelpies i dones d'aigua!

Les Fairy Pools es poden visitar a peu, i formen part d'un itinerari anomenat Coire Na Creiche, en honor a la última batalla entre clans que va tenir lloc a l'Illa de Skye. La guerra es coneix com la guerra de la dona d'un sol ull. Hi ha moltes versions de la mateix història però la que ens va explicar el guía és la que més m'agrada: per portar la pau entre el Clan McDonald i el Clan McLeod, els caps van decidir casar els seus fills, la cerimònia celta consisteix en unir a la parella de manera simbòlica i a partir d'aquí han de viure com a matrimoni un any i un dia, llavors, si no s'entenen, lliurement poden no renovar els vots. La qüestió és que la parella s'estimava molt i tot hagués anat bé si un dia la Margaret McLeod no hagués caigut i s'hagués destrossat un ull. Quan el marit va arribar a casa i se la va trobar allà va anar corrents a demanar ajuda al seu pare. L'home mai no havia volgut fer les paus de debó amb els McLeod, així que va tancar el fill a la torre i va enviar la noia, ara ja sense ull definitivament (la medicina de l'època ja la podeu imaginar, i entre que van i vénen...) la va tornar a casa els seus pares. Tota una ofensa que va desencadenar una guerra terrible a l'Illa. Quan el noi va aconseguir escapar, el van matar de camí a buscar la seva dona...

Culloden

La batalla de Culloden va tenir lloc el 17 d'abril de 1745, i va ser l'últim enfrontament de les revoltes Jacobites. Les revoltes Jacobites es van anar succeint des de la revolució "gloriosa" del 1688, que va fer fora al rei James VII d'Escòcia i II d'Anglaterra i Irlanda. El van fer fora acusant-lo d'afrancesat i catòlic. Pretenia tornar a l'absolutisme i instaurar una mena de llibertat de culte que no agradava ni a protestant ni a catòlics així que els principals nobles van anar a buscar el seu nebot-nét Guillaume d'Orange perquè fos rei. La dinastia dels Stuart, que sempre havia gobernat a Escòcia, va acabar a l'exili. La qüestió és que a les Highlands seguíen de part dels Stuart i van revoltar-se diverses vegades per recuperar el seu monarca. Bonnie Prince Charlie, descendent de James VII, va decidir recuperar la cadira i va anar a fer la guerra als anglesos. I li va anar prou bé fins que es van haver d'enfrontar a l'exèrcit anglès a Culloden, prop de Inverness. Les batalles a camp obert mai no se'ls han donat bé als escocesos, que de fet, sempre han perdut les guerres, especialment contra els anglesos (ens sona això?) i aquesta batalla no va ser una excepció. A més, l'exèrcit jacobita estava format principalment per voluntàris, mentre que l'exèrcit anglès era un exèrcit "de debó" i comptaven amb cavalleria i armes de foc molt més potents que no les que tenien els jacobites. També hem de tenir en compte que el general dels jacobites, el Prince Charles, bevia molt i diuen que anava tant begut el dia de la batalla que el van haver de lligar al cavall. La batalla va durar més o menys una hora, ja us podeu imaginar el resultat. Uns 1500 morts jacobites, 50 soldats anglesos morts. Hi ha clans sencers enterrats a Culloden, pedres com aquesta marquen els llocs on van ser enterrats.

Després d'això els monarques anglesos van començar una neteja de les Highlands, matant els seus habitants o posant-los en vaixells i repartint-los pel mòn. Escòcia té uns 5.5 millions d'habitants. Es calcula que hi ha 20 millions amb sang escocesa pel mòn.

Hamish the Hairy Coo

De camí cap a Stirling hi ha un petit poble, Killmahog. Allà hi viu la vaca de les Highlands més famosa de totes, l'Hamish. Ens va dir el guía que és un mascle de 18 anys, repeteixo, de 18 anys! que quan va deixar de ser "adequat" per fer més vaques, van estar a punt de sacrificar-lo però que com l'havien tingut al costat d'una escola molt de temps, els nens se'n van encapritxar i quan es van assabentar que l'anaven a matar, van recollir diners per comprar-lo. Fa un parell d'anys l'hi van posar una vaca, una vaca normal, no de les Highlands, que es diu Heather. El Hamish i la Heather és van fer amics de seguida. I un dia es van adonar que la Heather estava embarassada. I van tenir aquesta monada, la Honey.

La Heather ja no és a l'estable, la teoria del guía és que se l'han enduta a fer-la criar...

Loch Ness

El primer dia del tour vam parar a Doras, a la vora del Llac Ness (la part propera a Inverness). Vam parar just allà, perquè el guía volia que ens fotessim a l'aigua, cosa que alguns van fer. Jo em vaig mullar fins als genolls, i sort perquè em pensava que m'haurien d'amputar els dits dels peus del fred que tenia al bus. Però no n'hi ha per tant... Apart de ser un lloc preciós, alguns creuen que és residència habitual d'una criatura mil.lenària tipus dinosaure. Un d'aquest és un noi que és diu Steve, que, agafa i deixa la noia amb la qui s'anava a casar, deixa la feina, es ven la casa i se'n va a viure en una mini caravana a la vora del llac Ness a fer de caçador de monstres. Si et sembla inverosímil clica aquí . Ara viu a la platja i ven figuretes del Nessie i maquetes de vaixells fetes per ell amb el que troba pel llac. Però el que no sap és que jo sí que he trobat el Nessie...

(Més sobre el monstre a Flickr. Encara que les trobades amb el monstre són anecdòtiques, n'hi ha una que em va especial gràcia, és la primera i va ser al s.VI. Un tal Columba d'Iona, un monjo irlandés va anar a Escòcia a cristianitzar els bàrbars de les Highlands, les tribus dels pictes i els escots. Segons l'abat que va escriure la vida d'aquest monjo, en un moment donat Columba necessitava creuar el llac; va veure que hi havia una barca més enllà, però només hi podia arribar nedant. Com que ell no anava a mullar-se, va manar al noi que l'acompanyava que anés a buscar la barca. El noi es va ficar a l'aigua i, després de pocs metres, una bèstia va sortir de l'aigua i el va atrapar. El monjo va fer el que tot monjo del s.VI hagués fet en aquella situació: treure la creu i cridar va de retro satanás. I va funcionar, el monstre després de pensar-s'ho va deixar anar el noi i se'n va tornar a l'aigua. (Per cert, en les cròniques de la vida d'aquest home hi ha també la primera menció al rei Artur, com a rei de la tribu dels escots) El llac és principalment famòs pel seu inquilí, però és el segon llac més gran d'Escòcia (després de Loch Lomond), però és el més profund. De fet a la part m'es profunda hi cabria la Torre Eiffel, i encara diré més: hi cap tant aigua, tantíssima, que ni tota l'aigua de Gal.les i Anglaterra no es podria omplir.

Liquid Rooms

31 de març, sala Liquid Rooms, Edinburgh.
Concert de Charlie Simpson.
7 anys després, per fi el veig en directe. Gens decebedor! Ni el concert ni ell! :P

El vídeo l'ha fet el Lars, que va venir de visita aquells dies per a coincidir amb el concert, així d'aprop el vam veure!

de variedades

Per sort o per desgràcia, tenim a menys de 5 minuts un supermercat, l'ASDA. Molt barato, tipo Lidl, amb opcions tan barates que a vegades fan por (paquet de fideus instantanis marca ASDA 11p). Però lo pitjor és la gran varietat de xocolata, pastíssos, muffins, cupcakes i totes les marranades imaginables que tenen.
Jo vaig atrevir-me a provar això:

Com veieu té un color verd molt natural. També deixa a tot l'armari on el guardes una agradable olor de menta, molt natural també. I el problema és que està boníssim i a Barcelona no es ven.

Tenint en compte que la meva companya de pis acaba de marxar, no tornarà fins d'aquí una setmana i no ha dit ni adèu, crec que ella no me'n enviarà. Estic perduda.
No us ensenyo el chocolate fudge cake perquè us mudeu tots aquí...

the Great Daffodil Appeal

Cada mes de març, l'organització Marie Curie Cancer Care organitza una recollida de diners per a pagar la feina que fan durant tot l'any.
És una organització benéfica fundada l'any 1948, el mateix any que es funda el Servei de Salut britànic, que es dedica principalment a cuidar dels malalts terminals de càncer; amb els diners que recullen porten 9 hospitals propis, poden tenir infermeres que van a casa dels malalts per a cuidar-los a casa i financies programes d'investigació per a curar el càncer i per a millorar les cures paliatives.
El símbol d'aquesta organizació és el narcís, i a Edinburgh n'hi ha absolutament per tot arreu.
Ara han començat a sortir, no sé quant duraran però...

També pots fer un petit donatiu i et donen un pin amb la flor perquè te'l puguis posar a la roba. L'altre dia en un partir de fútbol vaig veure que els entrenadors en portaven. Si no, a través de la seva web te l'envien gratis a casa, i jo com que sóc així de friki avui he rebut això:




Més fotos al flickr

One o'clock gun

Doncs això. Cada dia a la una menys diumenges, Divendres Sant i el dia de Nadal.
Abans no tenien manera de saber l'hora, i quan van posar un observatori dalt de Calton Hill, cada dia hissaven una pilota perquè tothom pogués sincronizar els rellotges. Com que en aquest país ja sabeu que la visibilitat no és gaire bona, és van empescar això de fotre un bombasso des del castell perquè si no es veia la pilota tothom pogués tenir el rellotge en hora. Semblarà banal, però als maquinistes dels trens i als mariners els va semblar molt bona idea.

Mordor: donde William Wallace perdió la alpargata

Aquest cap de setmana no hem parat i avui estic que no puc amb la meva ànima.
Dissabte vam passar el dia a Stirling més coneguda com "Ahí donde William Wallace"
És una ciutat petitona però que des de l'invasió romana ha estat clau en les lluites de poder. Es deia que qui controlava el castell de Stirling controlava tot Escòcia. Per què? Perquè si mireu un mapa d'Escòcia, Stirling queda entre les Highlands i les Lowlands, el turó és fàcil de defensar i hi passa el riu Forth.
A Stirling van tenir lloc les batalles més importants entre Anglaterra i Escòcia. La batalla del Pont de Stirling, curiosament un 11 de setembre de 1297, William Wallace va derrotar l'exèrcit anglès fent molt bon ús del pont que creua el riu, per on només hi podien passar 2 homes a cavall, així que van aprofitar per emboscar els anglesos. La cosa no va acabar d'anar bé, Wallace (a qui havien nomenat Guardià d'Escòcia) va ser derrotat a la batalla de Falkirk i va haver de viure com un proscrit. Quan finalment els anglesos van poder agafar-lo el van condemnar per altra traició i bàsicament la pena consistia en matar-lo però no del tot 3 vegades, ofegat, escanyat i obrint-lo en canal. El van repartir per tota l'illa per si a algú més se li acudia revoltar-se. I no devia ser gaire convincent perquè mentre al sud de l'illa penjaven el cap de Wallace en una pica, al nord Robert Bruce aconseguia la victoria més important sobre els anglesos, a la batalla de Bannockburn (al 2014 es celebren els 700 anys d'aquesta batalla, Salmond ho volia aprofitar per fer el referèndum).

TOTAL...
Que hi ha un castell molt ben conservat amb les sales reials recreades amb tot detall. El color sorra lletja del castell és el color que tenia! I el monument de Wallace, construït al S.XIX: els moviments nacionalistes que corrien per Europa també van arribar a les Illes! I sembla la torre negra de Mordor, que voleu que us digui, amb la corona aquesta que té al capdamunt sembla que Sauron ens observi a tots. Cooooooosa que... lligo amb les "almenaras de Gondor" que té el castell d'Edinburgh que vam veure diumenge.


Si és que tot quadra!
Aquí beyond the Wall, no hi ha criatures estranyes, directament hi ha el Senyor Oscuro! Però estem preparats...

Latest report and Dean Village

John Snow ja és aquí!
Estem completament instal·lats en el nostre petit reducte catalanoaragonès més enllà del mur d'Adrià.
Ara mateix estem assecant la roba penjant-la per qualsevol racó susceptible de ser utilitzat com a pseudopenjador, i ara li donaré una estona a l'assecador dels cabells a veure si tinc calces i mitjons per demà.
I per què us preguntareu? Doncs perquè la meva companya de pis s'ha passat tota la setmana posant rentadores. Sé que tinc certa tendencia a l'exageració, ho sé, però és tan veritat com que el cel a Barcelona sol ser blau i aquí gris. I res, que com que avui havia de posar una rentadora sí o sí, he hagut de treure la enésima seva de la rentadora i penjar-la per poder posar la meva roba a rentar. I no és la primera vegada. Això requereix el talent diplomàtic de John Snow, perquè jo l'engegaré a fregir espàrrecs. Us mantindré informats.

Per altra banda hem anat a passejar per Dean Village. No l'hem vist tota, però hem pogut passejar per la vora del riu per un camí molt maco que tenen.
Abans era una vil.la industrial i ara la tenen conservada i és una de les zones residencials més cotitzades. A jutjar pels cotxassos, la furgo del càtering i els jardins privats, pasta gansa!
Cada diumenge, a més hi fan un petit mercat d'artesania i productes ecològics, preus relativament accessibles, hi tornarem un dia d'aquests.

Habemus rosquillas

y pollo al limón.

Aprofitant que l'Òscar era per aquí vam anar a veure el Greyfriar's Kirkyard. Un dels cementiris més conguts d'Edinburgh. Aquí els cementiris no fan cangueli. Bé, sí que en fan, però a ells no. Per ells són gairebé com parcs i en te'ls trobes així de sobte enmig de la ciutat. De casa meva fins al Parliament, uns 25min de bus, te'n trobes quatre, QUATRE!!!

Aquest cementiri és especial per moltes raons, hi ha un munter de gent important enterrada, p.ex. David Hume i d'aquest cementiri la J.K. Rowling va treure molts noms per a la saga de Harry Potter (fins i tot el de Lord Voldemort, ara que ja se l'han carregat ja es pot dir el nom).
També hi ha histories de fantasmes molt xunges i que segurament explicaríen uns blaus molts sospitosos que em van sortir a les cames a la mateixa alçada, sota els genolls. Crec que només me'ls pdoria haver fet caient de morros, i m'enrecordaria! Així que l'explicació més lògica i raonable és que sigui cosa de fantasmes.

Burns Night

La nit del 25 de gener es celebra Burns Night, la nit de Burns, per a conmemorar el naixement del poeta nacional d'Escòcia.

Bàsicament es tracta d'un munter d'escocesos menjant haggis, bevent whisky i tocant la gaita.
Els sopars van començar a celebrar-los els amics del poeta a Ayrshire (comptat tradicional al sud-oest del país) per a conmemorar la seva mort, el 21 de juliol. Aquesta tradició la van continuar els membres del primer Burns Club al 1801 i la data va a passar a ser el dia de l'aniversari del poeta, el 25 de gener.

Normalment es comença el sopar amb una sopa escocesa, en tenen moltes, però la més típica és l'Scotch Broth (restes de xai, pastanaga, naps, colinaps, ordi i algunes llegums, que no recomano) i el Cock-a-leekie que és sopa de porro i patata.
I després arriba el plat principal. En els sopars més hardcore Scottish, arriba acompanyat d'un gaiter. És diu haggis i és...
pesat empapussat que és serveix tradicionalment amb puré de neeps i tatties (colinap i patates)... això és la definició de Viquipèdia, que si no segueixes llegint està prou bé, jo més aviat diria:
- Una espècie de botifarra negra gegant feta amb òrgans de xai i/o cèrvol que no s'haurien de menjar sota cap concepte com el cor i els pulmons. La potinga aquesta la converteixen en botifarra amb farina de civada i per camuflar el mal gust que ha de tenir tal combinació de vísceres, li posen ceba, herbes i espècies. Ho emboliquen tot amb l'estòmag de la bèstia i a coure durant hores.
I s'ho foten amb molt de whisky, no m'extranya.
Aquí la foto, he agafat la que més bona pinta tenia!

Però aquí no acaba la cosa, quan LA cosa arriba a la taula, un dels convidats llegueix un poema sarcàstic sobre la delícia del haggis de Burns que es diu: Adress to a Haggis. El poema explica com s'obre en canal un haggis i això és el que fa el convidat mentre llegueix. Si no heu sentit mai l'escocès, l'idioma, cliqueu aquí i arribareu a una pàgina amb el text i a la dreta l'audio amb la lectura del poema, però si us fa mandra, perquè us en feu una idea sona com un rus parlant pàrsel, recomano que l'escolteu si creieu que l'escocès és anglès. JA! Arribeu a la tercera estrofa.

I res, que vaig participar a una Burns Walk pels camins de la jungla de la uni. Un passeig mentre uns quants anaven llegint poemes i després vam anar a la Chaplaincy a beure sopa (aquesta era de llenties i boníssima!) i menjar galetes escoceses de mantega.

No, sir, I am from Catalunya

Deixeu-me que copïi el títol d'un artícle que he trobat de l'Andreu Cabré i que podeu llegir en anglès a la meva llista de links de la dreta. És un català que fa anys que viu als Estats Units i que tot sovint es troba amb el mateix problema que em trobo jo aquí: la resposta a "d'on ets?"

Hi ha tres possibles respostes a aquesta pregunta:
-Sóc catalana.
-Sóc d'Espanya / Espanyola.
-Sóc de Barcelona.

Si algú m'està llegint deu tenir molt clara quina seria la seva resposta, però jo, després d'un mes aquí no ho tinc gaire clar.
Si dic que sóc espanyola no em sembla bé. Alguna cosa dins meu crida: Traïdora!
Alguna cosa em diu que és la pitjor resposta que podria donar, i havent-la donada un parell de cops me'n avergonyeixo, perquè, tal com explica l'Andreu Cabré, em sento bruta, és una mala resposta, no és veritat.
I això a molt españols (españols de fora de Catalunya) els sembla molt estrany i fins i tot insultant. Però és que els ho han explicat malament. Aquí dalt m'he adonat que el concepte nació no el tenen gaire clar, els espanyols, i en general tots aquells estats on només hi viu una nació. Per si el potencial lector tampoc no ho té gaire clar el DIEC diu: nació


1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.

Bé, i la RAE diu:nación.
(Del lat. natĭo, -ōnis).
1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

Ja no anem bé. Com ens hem d'entendre si la primera acepció dels diccionaris de referència és diferent?
El cas és que aquest sentiment de traició respòn a aquesta definició de nació. jo visc a Espanya, però la meva nacionalitat és catalana.

Això vol dir que la resposta a la pregunta és: Sóc de Catalunya / Sóc catalana.
Sembla fàcil. Doncs no ho és. Cada vegada que dic que sóc catalana he d'explicar o bé què és Catalunya o bé perquè crec que sóc catalana i no española.
El primer cas és el més fàcil encara que no ho sembli. És fàcil explicar a un europeu què és Catalunya. No m'he trobat amb cap, fins ara, que no entengui el concepte nació catalana. I no s'emprenyen eh? Ja els està bé. És normal, comparteixes territori amb Espanya, però ets catalana. Ells el que no entenen és perquè el govern espanyol no ho vol entendre.
Quan em pregunten perquè crec que sóc catalana i no espanyola, normalment és perquè volen marro. O perquè són espanyols que no saben què passa de debó a Catalunya.
I això és el més difícil de tot, perquè per més que m'expliqui no m'entendran, perquè no ho volen entendre. I lo fotut és que "el ciudadano de a pie" li és ben igual Catalunya i els catalans, els hi vénen una moto i ells se la creuen.
Per tant dir que sóc de Catalunya a vegades és conflictiu. I, si dic que sóc catalana ja d'entrada, es pensen que sóc una radical, que tampoc és el cas.
No entenc perquè és tant difícil de veure que, d'entrada, el que volem és no ser ciutadans de segona, i, que com passa a la resta d'Espanya, puguem parlar la nostra llengua (o la vulguem!) i puguem viure en la nostra cultura.

Com que molts no ho volen entendre, normalment em decanto per l'última opció. La opció idiota, que diu l'Andreu Cabré, perquè qui dimonis respòn ciutat quan li pregunten país. Quan respons que ets de Barcelona és perquè no vols problemes, perquè estàs cansat de donar explicacions, perquè et fa mal pronunciar el teu cognom en castellà perquè t'entenguin, quan estàs fart de discutir sobre identitat, nacions i mandangues. Qui respòn ciutat quan li pregunten país? Doncs jo. I és molt mala senyal, supeditar la meva identitat a una presentació o conversa tranquil.la, però la meva consciència troba que és una traició menor.
Jo dic que sóc de Barcelona, y el que quiera entender que entienda.
O diré que sóc Catalan, que és el que sóc, i els deixaré anar el discurs d'en Pau Casals:

Tragèdia a Winterfell

He perdut el barret de l'ós. Bé no l'he perdut del tot, me'l vaig deixar al bus i una senyora em va fer senyals però va ser massa tard. Tinc l'esperança que el podré recuperar. Demà aniré a objectes perduts de Lothian Buses. Desitjeu-me sort.
També vaig passar dissabte a Glasgow, però a part de gent molt maja, poca cosa a dir, és ben lleig i va ploure tot el dia. Fotos a l'enllaç de la dreta.

M'he comprat una planteta.

nox horribilis

Doncs res:

D'entrada avui tinc una classe d'una a dues. I figura que de 4 a 5 en tinc una altra, a vegades. Però el profe no pensa dir-nos si ens hem de quedar o no fins all mateix dia. Així que m'he hagut de quedar dues hores tirada a la uni.

Havíem quedat al Finnegan's Wake, tots els Erasmus.
Arribo a la parada de bus a les 21 perquè el Google Maps deia que passava un bus a les 21.04h. El bus ha passat a les 21.21h i eso, ha passat i m'ha deixat a mi a la parada. Així que he hagut d'esperar al següent que passava a i 36. No era el mateix bus però deixava per la zona així que davant la perspectiva d'esperar fins a i 51, que seria gairebé haver esperat una hora sencera, he agafat el 10.

El 10 m'ha deixat a Princes Street. I he estat donant voltes durant ben bé 20min perquè en aquesta ciutat no sé que els passa que tenen un problema amb posar ben clars els noms dels carrers. Després de preguntar a una parella, un porter de discoteca i en un hotel, he arribat al Finnegan's Wake. I no m'han deixat entrar perquè resulta que el meu carnet d'estudiant no serveix per entrar en un pub on s'hi han reunit estudiants (que ha més han reservat la sala) i m'he deixat el dni al pis.

Total que m'he tornat cap a la parada del bus on he esperat 20min més a que vingués el bus. Quan he arribat a la meva parada resulta que tot el camí fins al pis estaba glaçat perquè una altra gran idea dels escocesos és posar camins completament plans per tot arreu així que quan plou i fot el fred que fotia avui (que ha nevat i tot) tot queda glaçat.

Però tranquils, contra tot pronòstic he arribat sense trencar-me una cama i estic al llit amb un got de llet (a veure si el puto bròquil que he sopat se'm posa bé).

Winter has arrived

Potser ja era hora!

Fa un parell de dies que està tot cobert de gebre, i com que tenim poques hores de sol no arriba a descongelarse del tot.

Ahir vaig passar el matí al National Museum. Tenen l'ovella Dolly! NO li vaig fer cap foto perquè em va saber com greu pobre bèstia. Tenen una part sobre els animals i la vida salvatge molt maca, amb tot de bèsties penjant del sostre, esquelets, reproduccions i dinosaures!

I avui, com a mesura de contenció del fred m'he agenciat el petit Cody, que és un Ewok que viu aquí amb nosaltres i que ja heu pogut veure a les fotos.
Finalment m'he comprat una crema hidratant perquè començava a tenir les mans d'una dona de 90 anys, però aquí el amigo s'està encarregant de llepar-me-les i deixar-me sense crema.
Y en esas estamos, passant la tarda.

El país de les salses

En serio, jo no sé que els passa a aquesta gent amb les salses.
He estat mirant un llibre de cuina per estudiants que hi havia per aquí i no hi ha un p. plat sense salsa!
Cosa que em fa plantejar com aconsegueix la meva companya de pis estar tant i tant prima.
És una cosa que no entenc, de debó, i el company de pis (ara desaparegut, però que va apareixent de tant en tant) es pensava que es que em feia vergonya fer servir les que tenen per allà, i l'altre dia m'ensenyava el seu petit rebost: ketchup, maionesa, maionesa amb all, salsa d'all, mantega d'all, salsa gloucester (?), salsa worcestershire (?), mostassa, mostassa amb no se què, salsa rosa...

Primeres dues rentadores

Roba blanca i roba de color. I he posat a la secadora les tovalloles.
Èxit rotund.

Aquest matí quan m'he llevat el Cody estava per allà i ha corregut a ficar-se'm a l'habitació, crec que li encanta, s'estira al costat de la meva mochila i em mossega les sabatilles tot feliç.
Doncs estaba treient els llençols amb els gos per allà, jo tota enfeinada, braços ben amunt per no arrossegar-los i tal... i de cop noto un pes extra molt sospitòs...

Heriot-Watt

Primers dos dies a la uni.
He conegut unes noies alemanes i franceses amb les que coincidim en algunes classes.
No sé perquè es pensaven que era francesa i a tothom l'estranya que em digui Olga "perquè és un nom rus".

Hem vist que hi havia un trip a Stirling i les Highlands i hem anat a mirar a veure què era i tal, i resulta que hem acabat a la capella de la universitat parlant amb el capellà i la seva dona, que són molt majos per cert. Un signe més que estic en terres estranyes perquè això a Barcelona m'hauria semblat de lo més chungo. Organitzen dinars i sopars per a estudiants, visites culturals, ajuda amb els diners... i ens han estat rentant el cervell tanta estonaa que per un moment he pensat que ja no sortiria mai més d'allà. En realitat és l'últim edifici on hauria entrat voluntàriament, però la veritat és que tenen un ambient familiar molt agradable. Tots tranquils que no em passo a l'altra banda... però és curiós perquè hi fan misses per a les, diguem, religions majoritàries cosa que no sé si allà a la España profunda podria passar.

També he passat per la biblioteca. La veritat és que és bastant pobra, cosa que m'ha decebut molt. Per sort les noies que hi treballen semblen molt competents i organitzen un munter de coses tipo cursos per millorar en els estudis, per aprendre a citar (estàn obsessionats!) i coses d'aquestes.

Com era d'esperar he tingut mols problemes per a matricular-me i ara mateix estic matriculada d'una assignatura. Als seus teclats no hi és la ñ i per tant no he pogut omplir correctament la casella de "Nom legal" així que espero que no em vingui a buscar la policia.

Trouble in paradise

John Snow ha partit cap a un exili forçat de dos mesos i em confirmen les meves fonts que ja ha arribat.

I bé? El primer "plan" que jo tenia aquí era veure el Barça-Espanyol amb el noi que viu aquí.
Pels que no ho sabeu, visc amb una parella d'aquí Winterfell de la meva edat. Però el noi avui mateix a tornat a casa els pares perquè fa menys de dos mesos que viuen aquí i es barallaven tant que han decidit deixar de viure junts.

Així que, com anava dient, el primer plan que jo tenia aquí, veure el Barça-Espanyol amb el company de pis... et en fin.

Sort en tinc del gos.

Primer dia a la ciutat

Per fi!

M'he pogut passejar una estona per Edinburgh amb el John Snow! La parada de bus per anar al centre és ben a la vora i passen busos molt sovint (sí, el de la uni també està localitzat, papas).

Hem tingut molt de sol per sort, però hem dinat a un japo i se m'ha posat fatal, així que porto més de 12h alimentant-me d'aigua. Unes fantàstiques 48h primeres hores a Winterfell!!

Súper, ben a prop

Aquesta és la conclusió a la que vaig arribar ahir, primer dia a Winterfell. El tinc a 3min de casa, creuant un pont preciós.

No vaig anar gaire més lluny perquè em vaig haver d'esperar a casa a veure si arribava la maleta o no. "La maleta arribarà entre les 12 i les 13". Puntualitat britànica? JA! vaig tenir la maleta a les mans a les 4 de la tarda. I així va transcòrrer el primer dia a Winterfell. Sad but true.
Bé, també vaig anar a comprar. No vaig poder anar a la fira de Nadal perquè plovia i feia massa vent. Ja sé que és qüestió d'acostumar-se i que aquí no es deixen de fer coses per això, però creieu-me, era una mala idea.

British Airways' hell

Bé. Vol Barcelona-Heathrow, bad. BAAAAAAD.
Per descomptat no podia arribar a Winterfell tan fàcilment, havíem de sortir a les 11.35h però a Heathrow hi havia una tempesta i no ens deixaven sortir. Em vaig fer amiga d'una dona enorme, negra, canadenca que estava emprenyadíssima perquè havia tingut els mateixos problemes a l'anada; vam compartir un sandwich i còrrer cual cervatillo feliz entre els bancs de l'aeroport per arribar a temps perquè resulta que al final vam embarcar a les 12.30h i vam haver d'esperar dins l'avió una hora i pico.
Superat això, tot va anar com la seda fins l'arribada a Heathrow, on vaig descobrir que la meva acompanyant, aquest cop una americana que anava a Nova York, i jo compartíem els marejos pels sotracs de l'avió. Vam trigar gairebé un quart d'hora en aterrar, les dues, mentres, arrapades als seients com un gat, mirant cap a un punt indeterminat dels seients del davant i de tant en tant compartint mirades de "remátalo ya, por Dios!".

Evidentment, en posar els peus a terra feia un sol de collons (de collons per Londres, és clar) i l'aeroport estava a rebentar de gent esperant poder embarcar. Si crèieu que els britànics, tant acostumats al mal temps, sabíen gestionar tot això... NO. Com a mínim no aquell dia. Després d'un petit atac de nervis perquè m'havien fet esperar en tres cues diferents i un munter de trucades internacionals com una business woman que ho està perdent tot a la borsa, em van aconseguir un vol i vaig arribar a Winterfell sense més entrebancs... JA!
Després de l'odissea a Heathrow, la meva maleta era "a Londres, no sé exactament on".
Així que vaig haver de robar uns calçotets al John Snow, la meitat del pijama, i esperar que arribés la maleta.

la avanzadilla

L'Oscar (a partir d'aquí John Snow*) està a punt d'aterrar a Winterfell. La futura companya de pis que l'ha de recollir a l'aeroport fa 8min que ha penjat una foto del seu gos a casa seva. Espero que no faci gaire fred perquè sembla que el nostre valent haurà d'esperar una estona.

La missió serà un èxit si el John no se'm congela esperant.

A la rereguarda tenim l'equipatge fet, dues mules carreguen tot allò bàsic per a la supervivència a Winterfell. Partirem a trenc d'alba i enviarem corbs (dels millors criats a l'illa d'Skype i el far de Facebook)tant aviat com poguem.


*He llegit fins al segon llibre, no sé qué passa més endavant. NO SPOILERS!