y pollo al limón.
Aprofitant que l'Òscar era per aquí vam anar a veure el Greyfriar's Kirkyard. Un dels cementiris més conguts d'Edinburgh. Aquí els cementiris no fan cangueli. Bé, sí que en fan, però a ells no. Per ells són gairebé com parcs i en te'ls trobes així de sobte enmig de la ciutat. De casa meva fins al Parliament, uns 25min de bus, te'n trobes quatre, QUATRE!!!
Aquest cementiri és especial per moltes raons, hi ha un munter de gent important enterrada, p.ex. David Hume i d'aquest cementiri la J.K. Rowling va treure molts noms per a la saga de Harry Potter (fins i tot el de Lord Voldemort, ara que ja se l'han carregat ja es pot dir el nom).
També hi ha histories de fantasmes molt xunges i que segurament explicaríen uns blaus molts sospitosos que em van sortir a les cames a la mateixa alçada, sota els genolls. Crec que només me'ls pdoria haver fet caient de morros, i m'enrecordaria! Així que l'explicació més lògica i raonable és que sigui cosa de fantasmes.
sábado, 11 de febrero de 2012
Burns Night
La nit del 25 de gener es celebra Burns Night, la nit de Burns, per a conmemorar el naixement del poeta nacional d'Escòcia.
Bàsicament es tracta d'un munter d'escocesos menjant haggis, bevent whisky i tocant la gaita.
Els sopars van començar a celebrar-los els amics del poeta a Ayrshire (comptat tradicional al sud-oest del país) per a conmemorar la seva mort, el 21 de juliol. Aquesta tradició la van continuar els membres del primer Burns Club al 1801 i la data va a passar a ser el dia de l'aniversari del poeta, el 25 de gener.
Normalment es comença el sopar amb una sopa escocesa, en tenen moltes, però la més típica és l'Scotch Broth (restes de xai, pastanaga, naps, colinaps, ordi i algunes llegums, que no recomano) i el Cock-a-leekie que és sopa de porro i patata.
I després arriba el plat principal. En els sopars més hardcore Scottish, arriba acompanyat d'un gaiter. És diu haggis i és...
pesat empapussat que és serveix tradicionalment amb puré de neeps i tatties (colinap i patates)... això és la definició de Viquipèdia, que si no segueixes llegint està prou bé, jo més aviat diria:
- Una espècie de botifarra negra gegant feta amb òrgans de xai i/o cèrvol que no s'haurien de menjar sota cap concepte com el cor i els pulmons. La potinga aquesta la converteixen en botifarra amb farina de civada i per camuflar el mal gust que ha de tenir tal combinació de vísceres, li posen ceba, herbes i espècies. Ho emboliquen tot amb l'estòmag de la bèstia i a coure durant hores.
I s'ho foten amb molt de whisky, no m'extranya.
Aquí la foto, he agafat la que més bona pinta tenia!
Però aquí no acaba la cosa, quan LA cosa arriba a la taula, un dels convidats llegueix un poema sarcàstic sobre la delícia del haggis de Burns que es diu: Adress to a Haggis. El poema explica com s'obre en canal un haggis i això és el que fa el convidat mentre llegueix. Si no heu sentit mai l'escocès, l'idioma, cliqueu aquí i arribareu a una pàgina amb el text i a la dreta l'audio amb la lectura del poema, però si us fa mandra, perquè us en feu una idea sona com un rus parlant pàrsel, recomano que l'escolteu si creieu que l'escocès és anglès. JA! Arribeu a la tercera estrofa.
I res, que vaig participar a una Burns Walk pels camins de la jungla de la uni. Un passeig mentre uns quants anaven llegint poemes i després vam anar a la Chaplaincy a beure sopa (aquesta era de llenties i boníssima!) i menjar galetes escoceses de mantega.
Bàsicament es tracta d'un munter d'escocesos menjant haggis, bevent whisky i tocant la gaita.
Els sopars van començar a celebrar-los els amics del poeta a Ayrshire (comptat tradicional al sud-oest del país) per a conmemorar la seva mort, el 21 de juliol. Aquesta tradició la van continuar els membres del primer Burns Club al 1801 i la data va a passar a ser el dia de l'aniversari del poeta, el 25 de gener.
Normalment es comença el sopar amb una sopa escocesa, en tenen moltes, però la més típica és l'Scotch Broth (restes de xai, pastanaga, naps, colinaps, ordi i algunes llegums, que no recomano) i el Cock-a-leekie que és sopa de porro i patata.
I després arriba el plat principal. En els sopars més hardcore Scottish, arriba acompanyat d'un gaiter. És diu haggis i és...
pesat empapussat que és serveix tradicionalment amb puré de neeps i tatties (colinap i patates)... això és la definició de Viquipèdia, que si no segueixes llegint està prou bé, jo més aviat diria:
- Una espècie de botifarra negra gegant feta amb òrgans de xai i/o cèrvol que no s'haurien de menjar sota cap concepte com el cor i els pulmons. La potinga aquesta la converteixen en botifarra amb farina de civada i per camuflar el mal gust que ha de tenir tal combinació de vísceres, li posen ceba, herbes i espècies. Ho emboliquen tot amb l'estòmag de la bèstia i a coure durant hores.
I s'ho foten amb molt de whisky, no m'extranya.
Aquí la foto, he agafat la que més bona pinta tenia!
Però aquí no acaba la cosa, quan LA cosa arriba a la taula, un dels convidats llegueix un poema sarcàstic sobre la delícia del haggis de Burns que es diu: Adress to a Haggis. El poema explica com s'obre en canal un haggis i això és el que fa el convidat mentre llegueix. Si no heu sentit mai l'escocès, l'idioma, cliqueu aquí i arribareu a una pàgina amb el text i a la dreta l'audio amb la lectura del poema, però si us fa mandra, perquè us en feu una idea sona com un rus parlant pàrsel, recomano que l'escolteu si creieu que l'escocès és anglès. JA! Arribeu a la tercera estrofa.
I res, que vaig participar a una Burns Walk pels camins de la jungla de la uni. Un passeig mentre uns quants anaven llegint poemes i després vam anar a la Chaplaincy a beure sopa (aquesta era de llenties i boníssima!) i menjar galetes escoceses de mantega.
sábado, 28 de enero de 2012
No, sir, I am from Catalunya
Deixeu-me que copïi el títol d'un artícle que he trobat de l'Andreu Cabré i que podeu llegir en anglès a la meva llista de links de la dreta. És un català que fa anys que viu als Estats Units i que tot sovint es troba amb el mateix problema que em trobo jo aquí: la resposta a "d'on ets?"
Hi ha tres possibles respostes a aquesta pregunta:
-Sóc catalana.
-Sóc d'Espanya / Espanyola.
-Sóc de Barcelona.
Si algú m'està llegint deu tenir molt clara quina seria la seva resposta, però jo, després d'un mes aquí no ho tinc gaire clar.
Si dic que sóc espanyola no em sembla bé. Alguna cosa dins meu crida: Traïdora!
Alguna cosa em diu que és la pitjor resposta que podria donar, i havent-la donada un parell de cops me'n avergonyeixo, perquè, tal com explica l'Andreu Cabré, em sento bruta, és una mala resposta, no és veritat.
I això a molt españols (españols de fora de Catalunya) els sembla molt estrany i fins i tot insultant. Però és que els ho han explicat malament. Aquí dalt m'he adonat que el concepte nació no el tenen gaire clar, els espanyols, i en general tots aquells estats on només hi viu una nació. Per si el potencial lector tampoc no ho té gaire clar el DIEC diu: nació
1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.
Bé, i la RAE diu:nación.
(Del lat. natĭo, -ōnis).
1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
Ja no anem bé. Com ens hem d'entendre si la primera acepció dels diccionaris de referència és diferent?
El cas és que aquest sentiment de traició respòn a aquesta definició de nació. jo visc a Espanya, però la meva nacionalitat és catalana.
Això vol dir que la resposta a la pregunta és: Sóc de Catalunya / Sóc catalana.
Sembla fàcil. Doncs no ho és. Cada vegada que dic que sóc catalana he d'explicar o bé què és Catalunya o bé perquè crec que sóc catalana i no española.
El primer cas és el més fàcil encara que no ho sembli. És fàcil explicar a un europeu què és Catalunya. No m'he trobat amb cap, fins ara, que no entengui el concepte nació catalana. I no s'emprenyen eh? Ja els està bé. És normal, comparteixes territori amb Espanya, però ets catalana. Ells el que no entenen és perquè el govern espanyol no ho vol entendre.
Quan em pregunten perquè crec que sóc catalana i no espanyola, normalment és perquè volen marro. O perquè són espanyols que no saben què passa de debó a Catalunya.
I això és el més difícil de tot, perquè per més que m'expliqui no m'entendran, perquè no ho volen entendre. I lo fotut és que "el ciudadano de a pie" li és ben igual Catalunya i els catalans, els hi vénen una moto i ells se la creuen.
Per tant dir que sóc de Catalunya a vegades és conflictiu. I, si dic que sóc catalana ja d'entrada, es pensen que sóc una radical, que tampoc és el cas.
No entenc perquè és tant difícil de veure que, d'entrada, el que volem és no ser ciutadans de segona, i, que com passa a la resta d'Espanya, puguem parlar la nostra llengua (o la vulguem!) i puguem viure en la nostra cultura.
Com que molts no ho volen entendre, normalment em decanto per l'última opció. La opció idiota, que diu l'Andreu Cabré, perquè qui dimonis respòn ciutat quan li pregunten país. Quan respons que ets de Barcelona és perquè no vols problemes, perquè estàs cansat de donar explicacions, perquè et fa mal pronunciar el teu cognom en castellà perquè t'entenguin, quan estàs fart de discutir sobre identitat, nacions i mandangues. Qui respòn ciutat quan li pregunten país? Doncs jo. I és molt mala senyal, supeditar la meva identitat a una presentació o conversa tranquil.la, però la meva consciència troba que és una traició menor.
Jo dic que sóc de Barcelona, y el que quiera entender que entienda.
O diré que sóc Catalan, que és el que sóc, i els deixaré anar el discurs d'en Pau Casals:
Hi ha tres possibles respostes a aquesta pregunta:
-Sóc catalana.
-Sóc d'Espanya / Espanyola.
-Sóc de Barcelona.
Si algú m'està llegint deu tenir molt clara quina seria la seva resposta, però jo, després d'un mes aquí no ho tinc gaire clar.
Si dic que sóc espanyola no em sembla bé. Alguna cosa dins meu crida: Traïdora!
Alguna cosa em diu que és la pitjor resposta que podria donar, i havent-la donada un parell de cops me'n avergonyeixo, perquè, tal com explica l'Andreu Cabré, em sento bruta, és una mala resposta, no és veritat.
I això a molt españols (españols de fora de Catalunya) els sembla molt estrany i fins i tot insultant. Però és que els ho han explicat malament. Aquí dalt m'he adonat que el concepte nació no el tenen gaire clar, els espanyols, i en general tots aquells estats on només hi viu una nació. Per si el potencial lector tampoc no ho té gaire clar el DIEC diu: nació
1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.
Bé, i la RAE diu:nación.
(Del lat. natĭo, -ōnis).
1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
Ja no anem bé. Com ens hem d'entendre si la primera acepció dels diccionaris de referència és diferent?
El cas és que aquest sentiment de traició respòn a aquesta definició de nació. jo visc a Espanya, però la meva nacionalitat és catalana.
Això vol dir que la resposta a la pregunta és: Sóc de Catalunya / Sóc catalana.
Sembla fàcil. Doncs no ho és. Cada vegada que dic que sóc catalana he d'explicar o bé què és Catalunya o bé perquè crec que sóc catalana i no española.
El primer cas és el més fàcil encara que no ho sembli. És fàcil explicar a un europeu què és Catalunya. No m'he trobat amb cap, fins ara, que no entengui el concepte nació catalana. I no s'emprenyen eh? Ja els està bé. És normal, comparteixes territori amb Espanya, però ets catalana. Ells el que no entenen és perquè el govern espanyol no ho vol entendre.
Quan em pregunten perquè crec que sóc catalana i no espanyola, normalment és perquè volen marro. O perquè són espanyols que no saben què passa de debó a Catalunya.
I això és el més difícil de tot, perquè per més que m'expliqui no m'entendran, perquè no ho volen entendre. I lo fotut és que "el ciudadano de a pie" li és ben igual Catalunya i els catalans, els hi vénen una moto i ells se la creuen.
Per tant dir que sóc de Catalunya a vegades és conflictiu. I, si dic que sóc catalana ja d'entrada, es pensen que sóc una radical, que tampoc és el cas.
No entenc perquè és tant difícil de veure que, d'entrada, el que volem és no ser ciutadans de segona, i, que com passa a la resta d'Espanya, puguem parlar la nostra llengua (o la vulguem!) i puguem viure en la nostra cultura.
Com que molts no ho volen entendre, normalment em decanto per l'última opció. La opció idiota, que diu l'Andreu Cabré, perquè qui dimonis respòn ciutat quan li pregunten país. Quan respons que ets de Barcelona és perquè no vols problemes, perquè estàs cansat de donar explicacions, perquè et fa mal pronunciar el teu cognom en castellà perquè t'entenguin, quan estàs fart de discutir sobre identitat, nacions i mandangues. Qui respòn ciutat quan li pregunten país? Doncs jo. I és molt mala senyal, supeditar la meva identitat a una presentació o conversa tranquil.la, però la meva consciència troba que és una traició menor.
Jo dic que sóc de Barcelona, y el que quiera entender que entienda.
O diré que sóc Catalan, que és el que sóc, i els deixaré anar el discurs d'en Pau Casals:
lunes, 23 de enero de 2012
Tragèdia a Winterfell
He perdut el barret de l'ós. Bé no l'he perdut del tot, me'l vaig deixar al bus i una senyora em va fer senyals però va ser massa tard. Tinc l'esperança que el podré recuperar. Demà aniré a objectes perduts de Lothian Buses. Desitjeu-me sort.
També vaig passar dissabte a Glasgow, però a part de gent molt maja, poca cosa a dir, és ben lleig i va ploure tot el dia. Fotos a l'enllaç de la dreta.
M'he comprat una planteta.
També vaig passar dissabte a Glasgow, però a part de gent molt maja, poca cosa a dir, és ben lleig i va ploure tot el dia. Fotos a l'enllaç de la dreta.
M'he comprat una planteta.
jueves, 19 de enero de 2012
nox horribilis
Doncs res:
D'entrada avui tinc una classe d'una a dues. I figura que de 4 a 5 en tinc una altra, a vegades. Però el profe no pensa dir-nos si ens hem de quedar o no fins all mateix dia. Així que m'he hagut de quedar dues hores tirada a la uni.
Havíem quedat al Finnegan's Wake, tots els Erasmus.
Arribo a la parada de bus a les 21 perquè el Google Maps deia que passava un bus a les 21.04h. El bus ha passat a les 21.21h i eso, ha passat i m'ha deixat a mi a la parada. Així que he hagut d'esperar al següent que passava a i 36. No era el mateix bus però deixava per la zona així que davant la perspectiva d'esperar fins a i 51, que seria gairebé haver esperat una hora sencera, he agafat el 10.
El 10 m'ha deixat a Princes Street. I he estat donant voltes durant ben bé 20min perquè en aquesta ciutat no sé que els passa que tenen un problema amb posar ben clars els noms dels carrers. Després de preguntar a una parella, un porter de discoteca i en un hotel, he arribat al Finnegan's Wake. I no m'han deixat entrar perquè resulta que el meu carnet d'estudiant no serveix per entrar en un pub on s'hi han reunit estudiants (que ha més han reservat la sala) i m'he deixat el dni al pis.
Total que m'he tornat cap a la parada del bus on he esperat 20min més a que vingués el bus. Quan he arribat a la meva parada resulta que tot el camí fins al pis estaba glaçat perquè una altra gran idea dels escocesos és posar camins completament plans per tot arreu així que quan plou i fot el fred que fotia avui (que ha nevat i tot) tot queda glaçat.
Però tranquils, contra tot pronòstic he arribat sense trencar-me una cama i estic al llit amb un got de llet (a veure si el puto bròquil que he sopat se'm posa bé).
D'entrada avui tinc una classe d'una a dues. I figura que de 4 a 5 en tinc una altra, a vegades. Però el profe no pensa dir-nos si ens hem de quedar o no fins all mateix dia. Així que m'he hagut de quedar dues hores tirada a la uni.
Havíem quedat al Finnegan's Wake, tots els Erasmus.
Arribo a la parada de bus a les 21 perquè el Google Maps deia que passava un bus a les 21.04h. El bus ha passat a les 21.21h i eso, ha passat i m'ha deixat a mi a la parada. Així que he hagut d'esperar al següent que passava a i 36. No era el mateix bus però deixava per la zona així que davant la perspectiva d'esperar fins a i 51, que seria gairebé haver esperat una hora sencera, he agafat el 10.
El 10 m'ha deixat a Princes Street. I he estat donant voltes durant ben bé 20min perquè en aquesta ciutat no sé que els passa que tenen un problema amb posar ben clars els noms dels carrers. Després de preguntar a una parella, un porter de discoteca i en un hotel, he arribat al Finnegan's Wake. I no m'han deixat entrar perquè resulta que el meu carnet d'estudiant no serveix per entrar en un pub on s'hi han reunit estudiants (que ha més han reservat la sala) i m'he deixat el dni al pis.
Total que m'he tornat cap a la parada del bus on he esperat 20min més a que vingués el bus. Quan he arribat a la meva parada resulta que tot el camí fins al pis estaba glaçat perquè una altra gran idea dels escocesos és posar camins completament plans per tot arreu així que quan plou i fot el fred que fotia avui (que ha nevat i tot) tot queda glaçat.
Però tranquils, contra tot pronòstic he arribat sense trencar-me una cama i estic al llit amb un got de llet (a veure si el puto bròquil que he sopat se'm posa bé).
lunes, 16 de enero de 2012
Winter has arrived
Potser ja era hora!
Fa un parell de dies que està tot cobert de gebre, i com que tenim poques hores de sol no arriba a descongelarse del tot.
Ahir vaig passar el matí al National Museum. Tenen l'ovella Dolly! NO li vaig fer cap foto perquè em va saber com greu pobre bèstia. Tenen una part sobre els animals i la vida salvatge molt maca, amb tot de bèsties penjant del sostre, esquelets, reproduccions i dinosaures!
I avui, com a mesura de contenció del fred m'he agenciat el petit Cody, que és un Ewok que viu aquí amb nosaltres i que ja heu pogut veure a les fotos.
Finalment m'he comprat una crema hidratant perquè començava a tenir les mans d'una dona de 90 anys, però aquí el amigo s'està encarregant de llepar-me-les i deixar-me sense crema.
Y en esas estamos, passant la tarda.
Fa un parell de dies que està tot cobert de gebre, i com que tenim poques hores de sol no arriba a descongelarse del tot.
Ahir vaig passar el matí al National Museum. Tenen l'ovella Dolly! NO li vaig fer cap foto perquè em va saber com greu pobre bèstia. Tenen una part sobre els animals i la vida salvatge molt maca, amb tot de bèsties penjant del sostre, esquelets, reproduccions i dinosaures!
I avui, com a mesura de contenció del fred m'he agenciat el petit Cody, que és un Ewok que viu aquí amb nosaltres i que ja heu pogut veure a les fotos.
Finalment m'he comprat una crema hidratant perquè començava a tenir les mans d'una dona de 90 anys, però aquí el amigo s'està encarregant de llepar-me-les i deixar-me sense crema.
Y en esas estamos, passant la tarda.
miércoles, 11 de enero de 2012
El país de les salses
En serio, jo no sé que els passa a aquesta gent amb les salses.
He estat mirant un llibre de cuina per estudiants que hi havia per aquí i no hi ha un p. plat sense salsa!
Cosa que em fa plantejar com aconsegueix la meva companya de pis estar tant i tant prima.
És una cosa que no entenc, de debó, i el company de pis (ara desaparegut, però que va apareixent de tant en tant) es pensava que es que em feia vergonya fer servir les que tenen per allà, i l'altre dia m'ensenyava el seu petit rebost: ketchup, maionesa, maionesa amb all, salsa d'all, mantega d'all, salsa gloucester (?), salsa worcestershire (?), mostassa, mostassa amb no se què, salsa rosa...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)