Loch Ness

El primer dia del tour vam parar a Doras, a la vora del Llac Ness (la part propera a Inverness). Vam parar just allà, perquè el guía volia que ens fotessim a l'aigua, cosa que alguns van fer. Jo em vaig mullar fins als genolls, i sort perquè em pensava que m'haurien d'amputar els dits dels peus del fred que tenia al bus. Però no n'hi ha per tant... Apart de ser un lloc preciós, alguns creuen que és residència habitual d'una criatura mil.lenària tipus dinosaure. Un d'aquest és un noi que és diu Steve, que, agafa i deixa la noia amb la qui s'anava a casar, deixa la feina, es ven la casa i se'n va a viure en una mini caravana a la vora del llac Ness a fer de caçador de monstres. Si et sembla inverosímil clica aquí . Ara viu a la platja i ven figuretes del Nessie i maquetes de vaixells fetes per ell amb el que troba pel llac. Però el que no sap és que jo sí que he trobat el Nessie...

(Més sobre el monstre a Flickr. Encara que les trobades amb el monstre són anecdòtiques, n'hi ha una que em va especial gràcia, és la primera i va ser al s.VI. Un tal Columba d'Iona, un monjo irlandés va anar a Escòcia a cristianitzar els bàrbars de les Highlands, les tribus dels pictes i els escots. Segons l'abat que va escriure la vida d'aquest monjo, en un moment donat Columba necessitava creuar el llac; va veure que hi havia una barca més enllà, però només hi podia arribar nedant. Com que ell no anava a mullar-se, va manar al noi que l'acompanyava que anés a buscar la barca. El noi es va ficar a l'aigua i, després de pocs metres, una bèstia va sortir de l'aigua i el va atrapar. El monjo va fer el que tot monjo del s.VI hagués fet en aquella situació: treure la creu i cridar va de retro satanás. I va funcionar, el monstre després de pensar-s'ho va deixar anar el noi i se'n va tornar a l'aigua. (Per cert, en les cròniques de la vida d'aquest home hi ha també la primera menció al rei Artur, com a rei de la tribu dels escots) El llac és principalment famòs pel seu inquilí, però és el segon llac més gran d'Escòcia (després de Loch Lomond), però és el més profund. De fet a la part m'es profunda hi cabria la Torre Eiffel, i encara diré més: hi cap tant aigua, tantíssima, que ni tota l'aigua de Gal.les i Anglaterra no es podria omplir.

Liquid Rooms

31 de març, sala Liquid Rooms, Edinburgh.
Concert de Charlie Simpson.
7 anys després, per fi el veig en directe. Gens decebedor! Ni el concert ni ell! :P

El vídeo l'ha fet el Lars, que va venir de visita aquells dies per a coincidir amb el concert, així d'aprop el vam veure!

de variedades

Per sort o per desgràcia, tenim a menys de 5 minuts un supermercat, l'ASDA. Molt barato, tipo Lidl, amb opcions tan barates que a vegades fan por (paquet de fideus instantanis marca ASDA 11p). Però lo pitjor és la gran varietat de xocolata, pastíssos, muffins, cupcakes i totes les marranades imaginables que tenen.
Jo vaig atrevir-me a provar això:

Com veieu té un color verd molt natural. També deixa a tot l'armari on el guardes una agradable olor de menta, molt natural també. I el problema és que està boníssim i a Barcelona no es ven.

Tenint en compte que la meva companya de pis acaba de marxar, no tornarà fins d'aquí una setmana i no ha dit ni adèu, crec que ella no me'n enviarà. Estic perduda.
No us ensenyo el chocolate fudge cake perquè us mudeu tots aquí...

the Great Daffodil Appeal

Cada mes de març, l'organització Marie Curie Cancer Care organitza una recollida de diners per a pagar la feina que fan durant tot l'any.
És una organització benéfica fundada l'any 1948, el mateix any que es funda el Servei de Salut britànic, que es dedica principalment a cuidar dels malalts terminals de càncer; amb els diners que recullen porten 9 hospitals propis, poden tenir infermeres que van a casa dels malalts per a cuidar-los a casa i financies programes d'investigació per a curar el càncer i per a millorar les cures paliatives.
El símbol d'aquesta organizació és el narcís, i a Edinburgh n'hi ha absolutament per tot arreu.
Ara han començat a sortir, no sé quant duraran però...

També pots fer un petit donatiu i et donen un pin amb la flor perquè te'l puguis posar a la roba. L'altre dia en un partir de fútbol vaig veure que els entrenadors en portaven. Si no, a través de la seva web te l'envien gratis a casa, i jo com que sóc així de friki avui he rebut això:




Més fotos al flickr

One o'clock gun

Doncs això. Cada dia a la una menys diumenges, Divendres Sant i el dia de Nadal.
Abans no tenien manera de saber l'hora, i quan van posar un observatori dalt de Calton Hill, cada dia hissaven una pilota perquè tothom pogués sincronizar els rellotges. Com que en aquest país ja sabeu que la visibilitat no és gaire bona, és van empescar això de fotre un bombasso des del castell perquè si no es veia la pilota tothom pogués tenir el rellotge en hora. Semblarà banal, però als maquinistes dels trens i als mariners els va semblar molt bona idea.

Mordor: donde William Wallace perdió la alpargata

Aquest cap de setmana no hem parat i avui estic que no puc amb la meva ànima.
Dissabte vam passar el dia a Stirling més coneguda com "Ahí donde William Wallace"
És una ciutat petitona però que des de l'invasió romana ha estat clau en les lluites de poder. Es deia que qui controlava el castell de Stirling controlava tot Escòcia. Per què? Perquè si mireu un mapa d'Escòcia, Stirling queda entre les Highlands i les Lowlands, el turó és fàcil de defensar i hi passa el riu Forth.
A Stirling van tenir lloc les batalles més importants entre Anglaterra i Escòcia. La batalla del Pont de Stirling, curiosament un 11 de setembre de 1297, William Wallace va derrotar l'exèrcit anglès fent molt bon ús del pont que creua el riu, per on només hi podien passar 2 homes a cavall, així que van aprofitar per emboscar els anglesos. La cosa no va acabar d'anar bé, Wallace (a qui havien nomenat Guardià d'Escòcia) va ser derrotat a la batalla de Falkirk i va haver de viure com un proscrit. Quan finalment els anglesos van poder agafar-lo el van condemnar per altra traició i bàsicament la pena consistia en matar-lo però no del tot 3 vegades, ofegat, escanyat i obrint-lo en canal. El van repartir per tota l'illa per si a algú més se li acudia revoltar-se. I no devia ser gaire convincent perquè mentre al sud de l'illa penjaven el cap de Wallace en una pica, al nord Robert Bruce aconseguia la victoria més important sobre els anglesos, a la batalla de Bannockburn (al 2014 es celebren els 700 anys d'aquesta batalla, Salmond ho volia aprofitar per fer el referèndum).

TOTAL...
Que hi ha un castell molt ben conservat amb les sales reials recreades amb tot detall. El color sorra lletja del castell és el color que tenia! I el monument de Wallace, construït al S.XIX: els moviments nacionalistes que corrien per Europa també van arribar a les Illes! I sembla la torre negra de Mordor, que voleu que us digui, amb la corona aquesta que té al capdamunt sembla que Sauron ens observi a tots. Cooooooosa que... lligo amb les "almenaras de Gondor" que té el castell d'Edinburgh que vam veure diumenge.


Si és que tot quadra!
Aquí beyond the Wall, no hi ha criatures estranyes, directament hi ha el Senyor Oscuro! Però estem preparats...

Latest report and Dean Village

John Snow ja és aquí!
Estem completament instal·lats en el nostre petit reducte catalanoaragonès més enllà del mur d'Adrià.
Ara mateix estem assecant la roba penjant-la per qualsevol racó susceptible de ser utilitzat com a pseudopenjador, i ara li donaré una estona a l'assecador dels cabells a veure si tinc calces i mitjons per demà.
I per què us preguntareu? Doncs perquè la meva companya de pis s'ha passat tota la setmana posant rentadores. Sé que tinc certa tendencia a l'exageració, ho sé, però és tan veritat com que el cel a Barcelona sol ser blau i aquí gris. I res, que com que avui havia de posar una rentadora sí o sí, he hagut de treure la enésima seva de la rentadora i penjar-la per poder posar la meva roba a rentar. I no és la primera vegada. Això requereix el talent diplomàtic de John Snow, perquè jo l'engegaré a fregir espàrrecs. Us mantindré informats.

Per altra banda hem anat a passejar per Dean Village. No l'hem vist tota, però hem pogut passejar per la vora del riu per un camí molt maco que tenen.
Abans era una vil.la industrial i ara la tenen conservada i és una de les zones residencials més cotitzades. A jutjar pels cotxassos, la furgo del càtering i els jardins privats, pasta gansa!
Cada diumenge, a més hi fan un petit mercat d'artesania i productes ecològics, preus relativament accessibles, hi tornarem un dia d'aquests.