No, sir, I am from Catalunya

Deixeu-me que copïi el títol d'un artícle que he trobat de l'Andreu Cabré i que podeu llegir en anglès a la meva llista de links de la dreta. És un català que fa anys que viu als Estats Units i que tot sovint es troba amb el mateix problema que em trobo jo aquí: la resposta a "d'on ets?"

Hi ha tres possibles respostes a aquesta pregunta:
-Sóc catalana.
-Sóc d'Espanya / Espanyola.
-Sóc de Barcelona.

Si algú m'està llegint deu tenir molt clara quina seria la seva resposta, però jo, després d'un mes aquí no ho tinc gaire clar.
Si dic que sóc espanyola no em sembla bé. Alguna cosa dins meu crida: Traïdora!
Alguna cosa em diu que és la pitjor resposta que podria donar, i havent-la donada un parell de cops me'n avergonyeixo, perquè, tal com explica l'Andreu Cabré, em sento bruta, és una mala resposta, no és veritat.
I això a molt españols (españols de fora de Catalunya) els sembla molt estrany i fins i tot insultant. Però és que els ho han explicat malament. Aquí dalt m'he adonat que el concepte nació no el tenen gaire clar, els espanyols, i en general tots aquells estats on només hi viu una nació. Per si el potencial lector tampoc no ho té gaire clar el DIEC diu: nació


1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.

Bé, i la RAE diu:nación.
(Del lat. natĭo, -ōnis).
1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

Ja no anem bé. Com ens hem d'entendre si la primera acepció dels diccionaris de referència és diferent?
El cas és que aquest sentiment de traició respòn a aquesta definició de nació. jo visc a Espanya, però la meva nacionalitat és catalana.

Això vol dir que la resposta a la pregunta és: Sóc de Catalunya / Sóc catalana.
Sembla fàcil. Doncs no ho és. Cada vegada que dic que sóc catalana he d'explicar o bé què és Catalunya o bé perquè crec que sóc catalana i no española.
El primer cas és el més fàcil encara que no ho sembli. És fàcil explicar a un europeu què és Catalunya. No m'he trobat amb cap, fins ara, que no entengui el concepte nació catalana. I no s'emprenyen eh? Ja els està bé. És normal, comparteixes territori amb Espanya, però ets catalana. Ells el que no entenen és perquè el govern espanyol no ho vol entendre.
Quan em pregunten perquè crec que sóc catalana i no espanyola, normalment és perquè volen marro. O perquè són espanyols que no saben què passa de debó a Catalunya.
I això és el més difícil de tot, perquè per més que m'expliqui no m'entendran, perquè no ho volen entendre. I lo fotut és que "el ciudadano de a pie" li és ben igual Catalunya i els catalans, els hi vénen una moto i ells se la creuen.
Per tant dir que sóc de Catalunya a vegades és conflictiu. I, si dic que sóc catalana ja d'entrada, es pensen que sóc una radical, que tampoc és el cas.
No entenc perquè és tant difícil de veure que, d'entrada, el que volem és no ser ciutadans de segona, i, que com passa a la resta d'Espanya, puguem parlar la nostra llengua (o la vulguem!) i puguem viure en la nostra cultura.

Com que molts no ho volen entendre, normalment em decanto per l'última opció. La opció idiota, que diu l'Andreu Cabré, perquè qui dimonis respòn ciutat quan li pregunten país. Quan respons que ets de Barcelona és perquè no vols problemes, perquè estàs cansat de donar explicacions, perquè et fa mal pronunciar el teu cognom en castellà perquè t'entenguin, quan estàs fart de discutir sobre identitat, nacions i mandangues. Qui respòn ciutat quan li pregunten país? Doncs jo. I és molt mala senyal, supeditar la meva identitat a una presentació o conversa tranquil.la, però la meva consciència troba que és una traició menor.
Jo dic que sóc de Barcelona, y el que quiera entender que entienda.
O diré que sóc Catalan, que és el que sóc, i els deixaré anar el discurs d'en Pau Casals:

Tragèdia a Winterfell

He perdut el barret de l'ós. Bé no l'he perdut del tot, me'l vaig deixar al bus i una senyora em va fer senyals però va ser massa tard. Tinc l'esperança que el podré recuperar. Demà aniré a objectes perduts de Lothian Buses. Desitjeu-me sort.
També vaig passar dissabte a Glasgow, però a part de gent molt maja, poca cosa a dir, és ben lleig i va ploure tot el dia. Fotos a l'enllaç de la dreta.

M'he comprat una planteta.

nox horribilis

Doncs res:

D'entrada avui tinc una classe d'una a dues. I figura que de 4 a 5 en tinc una altra, a vegades. Però el profe no pensa dir-nos si ens hem de quedar o no fins all mateix dia. Així que m'he hagut de quedar dues hores tirada a la uni.

Havíem quedat al Finnegan's Wake, tots els Erasmus.
Arribo a la parada de bus a les 21 perquè el Google Maps deia que passava un bus a les 21.04h. El bus ha passat a les 21.21h i eso, ha passat i m'ha deixat a mi a la parada. Així que he hagut d'esperar al següent que passava a i 36. No era el mateix bus però deixava per la zona així que davant la perspectiva d'esperar fins a i 51, que seria gairebé haver esperat una hora sencera, he agafat el 10.

El 10 m'ha deixat a Princes Street. I he estat donant voltes durant ben bé 20min perquè en aquesta ciutat no sé que els passa que tenen un problema amb posar ben clars els noms dels carrers. Després de preguntar a una parella, un porter de discoteca i en un hotel, he arribat al Finnegan's Wake. I no m'han deixat entrar perquè resulta que el meu carnet d'estudiant no serveix per entrar en un pub on s'hi han reunit estudiants (que ha més han reservat la sala) i m'he deixat el dni al pis.

Total que m'he tornat cap a la parada del bus on he esperat 20min més a que vingués el bus. Quan he arribat a la meva parada resulta que tot el camí fins al pis estaba glaçat perquè una altra gran idea dels escocesos és posar camins completament plans per tot arreu així que quan plou i fot el fred que fotia avui (que ha nevat i tot) tot queda glaçat.

Però tranquils, contra tot pronòstic he arribat sense trencar-me una cama i estic al llit amb un got de llet (a veure si el puto bròquil que he sopat se'm posa bé).

Winter has arrived

Potser ja era hora!

Fa un parell de dies que està tot cobert de gebre, i com que tenim poques hores de sol no arriba a descongelarse del tot.

Ahir vaig passar el matí al National Museum. Tenen l'ovella Dolly! NO li vaig fer cap foto perquè em va saber com greu pobre bèstia. Tenen una part sobre els animals i la vida salvatge molt maca, amb tot de bèsties penjant del sostre, esquelets, reproduccions i dinosaures!

I avui, com a mesura de contenció del fred m'he agenciat el petit Cody, que és un Ewok que viu aquí amb nosaltres i que ja heu pogut veure a les fotos.
Finalment m'he comprat una crema hidratant perquè començava a tenir les mans d'una dona de 90 anys, però aquí el amigo s'està encarregant de llepar-me-les i deixar-me sense crema.
Y en esas estamos, passant la tarda.

El país de les salses

En serio, jo no sé que els passa a aquesta gent amb les salses.
He estat mirant un llibre de cuina per estudiants que hi havia per aquí i no hi ha un p. plat sense salsa!
Cosa que em fa plantejar com aconsegueix la meva companya de pis estar tant i tant prima.
És una cosa que no entenc, de debó, i el company de pis (ara desaparegut, però que va apareixent de tant en tant) es pensava que es que em feia vergonya fer servir les que tenen per allà, i l'altre dia m'ensenyava el seu petit rebost: ketchup, maionesa, maionesa amb all, salsa d'all, mantega d'all, salsa gloucester (?), salsa worcestershire (?), mostassa, mostassa amb no se què, salsa rosa...

Primeres dues rentadores

Roba blanca i roba de color. I he posat a la secadora les tovalloles.
Èxit rotund.

Aquest matí quan m'he llevat el Cody estava per allà i ha corregut a ficar-se'm a l'habitació, crec que li encanta, s'estira al costat de la meva mochila i em mossega les sabatilles tot feliç.
Doncs estaba treient els llençols amb els gos per allà, jo tota enfeinada, braços ben amunt per no arrossegar-los i tal... i de cop noto un pes extra molt sospitòs...

Heriot-Watt

Primers dos dies a la uni.
He conegut unes noies alemanes i franceses amb les que coincidim en algunes classes.
No sé perquè es pensaven que era francesa i a tothom l'estranya que em digui Olga "perquè és un nom rus".

Hem vist que hi havia un trip a Stirling i les Highlands i hem anat a mirar a veure què era i tal, i resulta que hem acabat a la capella de la universitat parlant amb el capellà i la seva dona, que són molt majos per cert. Un signe més que estic en terres estranyes perquè això a Barcelona m'hauria semblat de lo més chungo. Organitzen dinars i sopars per a estudiants, visites culturals, ajuda amb els diners... i ens han estat rentant el cervell tanta estonaa que per un moment he pensat que ja no sortiria mai més d'allà. En realitat és l'últim edifici on hauria entrat voluntàriament, però la veritat és que tenen un ambient familiar molt agradable. Tots tranquils que no em passo a l'altra banda... però és curiós perquè hi fan misses per a les, diguem, religions majoritàries cosa que no sé si allà a la España profunda podria passar.

També he passat per la biblioteca. La veritat és que és bastant pobra, cosa que m'ha decebut molt. Per sort les noies que hi treballen semblen molt competents i organitzen un munter de coses tipo cursos per millorar en els estudis, per aprendre a citar (estàn obsessionats!) i coses d'aquestes.

Com era d'esperar he tingut mols problemes per a matricular-me i ara mateix estic matriculada d'una assignatura. Als seus teclats no hi és la ñ i per tant no he pogut omplir correctament la casella de "Nom legal" així que espero que no em vingui a buscar la policia.

Trouble in paradise

John Snow ha partit cap a un exili forçat de dos mesos i em confirmen les meves fonts que ja ha arribat.

I bé? El primer "plan" que jo tenia aquí era veure el Barça-Espanyol amb el noi que viu aquí.
Pels que no ho sabeu, visc amb una parella d'aquí Winterfell de la meva edat. Però el noi avui mateix a tornat a casa els pares perquè fa menys de dos mesos que viuen aquí i es barallaven tant que han decidit deixar de viure junts.

Així que, com anava dient, el primer plan que jo tenia aquí, veure el Barça-Espanyol amb el company de pis... et en fin.

Sort en tinc del gos.

Primer dia a la ciutat

Per fi!

M'he pogut passejar una estona per Edinburgh amb el John Snow! La parada de bus per anar al centre és ben a la vora i passen busos molt sovint (sí, el de la uni també està localitzat, papas).

Hem tingut molt de sol per sort, però hem dinat a un japo i se m'ha posat fatal, així que porto més de 12h alimentant-me d'aigua. Unes fantàstiques 48h primeres hores a Winterfell!!

Súper, ben a prop

Aquesta és la conclusió a la que vaig arribar ahir, primer dia a Winterfell. El tinc a 3min de casa, creuant un pont preciós.

No vaig anar gaire més lluny perquè em vaig haver d'esperar a casa a veure si arribava la maleta o no. "La maleta arribarà entre les 12 i les 13". Puntualitat britànica? JA! vaig tenir la maleta a les mans a les 4 de la tarda. I així va transcòrrer el primer dia a Winterfell. Sad but true.
Bé, també vaig anar a comprar. No vaig poder anar a la fira de Nadal perquè plovia i feia massa vent. Ja sé que és qüestió d'acostumar-se i que aquí no es deixen de fer coses per això, però creieu-me, era una mala idea.

British Airways' hell

Bé. Vol Barcelona-Heathrow, bad. BAAAAAAD.
Per descomptat no podia arribar a Winterfell tan fàcilment, havíem de sortir a les 11.35h però a Heathrow hi havia una tempesta i no ens deixaven sortir. Em vaig fer amiga d'una dona enorme, negra, canadenca que estava emprenyadíssima perquè havia tingut els mateixos problemes a l'anada; vam compartir un sandwich i còrrer cual cervatillo feliz entre els bancs de l'aeroport per arribar a temps perquè resulta que al final vam embarcar a les 12.30h i vam haver d'esperar dins l'avió una hora i pico.
Superat això, tot va anar com la seda fins l'arribada a Heathrow, on vaig descobrir que la meva acompanyant, aquest cop una americana que anava a Nova York, i jo compartíem els marejos pels sotracs de l'avió. Vam trigar gairebé un quart d'hora en aterrar, les dues, mentres, arrapades als seients com un gat, mirant cap a un punt indeterminat dels seients del davant i de tant en tant compartint mirades de "remátalo ya, por Dios!".

Evidentment, en posar els peus a terra feia un sol de collons (de collons per Londres, és clar) i l'aeroport estava a rebentar de gent esperant poder embarcar. Si crèieu que els britànics, tant acostumats al mal temps, sabíen gestionar tot això... NO. Com a mínim no aquell dia. Després d'un petit atac de nervis perquè m'havien fet esperar en tres cues diferents i un munter de trucades internacionals com una business woman que ho està perdent tot a la borsa, em van aconseguir un vol i vaig arribar a Winterfell sense més entrebancs... JA!
Després de l'odissea a Heathrow, la meva maleta era "a Londres, no sé exactament on".
Així que vaig haver de robar uns calçotets al John Snow, la meitat del pijama, i esperar que arribés la maleta.

la avanzadilla

L'Oscar (a partir d'aquí John Snow*) està a punt d'aterrar a Winterfell. La futura companya de pis que l'ha de recollir a l'aeroport fa 8min que ha penjat una foto del seu gos a casa seva. Espero que no faci gaire fred perquè sembla que el nostre valent haurà d'esperar una estona.

La missió serà un èxit si el John no se'm congela esperant.

A la rereguarda tenim l'equipatge fet, dues mules carreguen tot allò bàsic per a la supervivència a Winterfell. Partirem a trenc d'alba i enviarem corbs (dels millors criats a l'illa d'Skype i el far de Facebook)tant aviat com poguem.


*He llegit fins al segon llibre, no sé qué passa més endavant. NO SPOILERS!