Bé. Vol Barcelona-Heathrow, bad. BAAAAAAD.
Per descomptat no podia arribar a Winterfell tan fàcilment, havíem de sortir a les 11.35h però a Heathrow hi havia una tempesta i no ens deixaven sortir. Em vaig fer amiga d'una dona enorme, negra, canadenca que estava emprenyadíssima perquè havia tingut els mateixos problemes a l'anada; vam compartir un sandwich i còrrer cual cervatillo feliz entre els bancs de l'aeroport per arribar a temps perquè resulta que al final vam embarcar a les 12.30h i vam haver d'esperar dins l'avió una hora i pico.
Superat això, tot va anar com la seda fins l'arribada a Heathrow, on vaig descobrir que la meva acompanyant, aquest cop una americana que anava a Nova York, i jo compartíem els marejos pels sotracs de l'avió. Vam trigar gairebé un quart d'hora en aterrar, les dues, mentres, arrapades als seients com un gat, mirant cap a un punt indeterminat dels seients del davant i de tant en tant compartint mirades de "remátalo ya, por Dios!".
Evidentment, en posar els peus a terra feia un sol de collons (de collons per Londres, és clar) i l'aeroport estava a rebentar de gent esperant poder embarcar. Si crèieu que els britànics, tant acostumats al mal temps, sabíen gestionar tot això... NO. Com a mínim no aquell dia. Després d'un petit atac de nervis perquè m'havien fet esperar en tres cues diferents i un munter de trucades internacionals com una business woman que ho està perdent tot a la borsa, em van aconseguir un vol i vaig arribar a Winterfell sense més entrebancs... JA!
Després de l'odissea a Heathrow, la meva maleta era "a Londres, no sé exactament on".
Així que vaig haver de robar uns calçotets al John Snow, la meitat del pijama, i esperar que arribés la maleta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario