No, sir, I am from Catalunya

Deixeu-me que copïi el títol d'un artícle que he trobat de l'Andreu Cabré i que podeu llegir en anglès a la meva llista de links de la dreta. És un català que fa anys que viu als Estats Units i que tot sovint es troba amb el mateix problema que em trobo jo aquí: la resposta a "d'on ets?"

Hi ha tres possibles respostes a aquesta pregunta:
-Sóc catalana.
-Sóc d'Espanya / Espanyola.
-Sóc de Barcelona.

Si algú m'està llegint deu tenir molt clara quina seria la seva resposta, però jo, després d'un mes aquí no ho tinc gaire clar.
Si dic que sóc espanyola no em sembla bé. Alguna cosa dins meu crida: Traïdora!
Alguna cosa em diu que és la pitjor resposta que podria donar, i havent-la donada un parell de cops me'n avergonyeixo, perquè, tal com explica l'Andreu Cabré, em sento bruta, és una mala resposta, no és veritat.
I això a molt españols (españols de fora de Catalunya) els sembla molt estrany i fins i tot insultant. Però és que els ho han explicat malament. Aquí dalt m'he adonat que el concepte nació no el tenen gaire clar, els espanyols, i en general tots aquells estats on només hi viu una nació. Per si el potencial lector tampoc no ho té gaire clar el DIEC diu: nació


1 f. [LC] [PO] [DR] Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.

Bé, i la RAE diu:nación.
(Del lat. natĭo, -ōnis).
1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

Ja no anem bé. Com ens hem d'entendre si la primera acepció dels diccionaris de referència és diferent?
El cas és que aquest sentiment de traició respòn a aquesta definició de nació. jo visc a Espanya, però la meva nacionalitat és catalana.

Això vol dir que la resposta a la pregunta és: Sóc de Catalunya / Sóc catalana.
Sembla fàcil. Doncs no ho és. Cada vegada que dic que sóc catalana he d'explicar o bé què és Catalunya o bé perquè crec que sóc catalana i no española.
El primer cas és el més fàcil encara que no ho sembli. És fàcil explicar a un europeu què és Catalunya. No m'he trobat amb cap, fins ara, que no entengui el concepte nació catalana. I no s'emprenyen eh? Ja els està bé. És normal, comparteixes territori amb Espanya, però ets catalana. Ells el que no entenen és perquè el govern espanyol no ho vol entendre.
Quan em pregunten perquè crec que sóc catalana i no espanyola, normalment és perquè volen marro. O perquè són espanyols que no saben què passa de debó a Catalunya.
I això és el més difícil de tot, perquè per més que m'expliqui no m'entendran, perquè no ho volen entendre. I lo fotut és que "el ciudadano de a pie" li és ben igual Catalunya i els catalans, els hi vénen una moto i ells se la creuen.
Per tant dir que sóc de Catalunya a vegades és conflictiu. I, si dic que sóc catalana ja d'entrada, es pensen que sóc una radical, que tampoc és el cas.
No entenc perquè és tant difícil de veure que, d'entrada, el que volem és no ser ciutadans de segona, i, que com passa a la resta d'Espanya, puguem parlar la nostra llengua (o la vulguem!) i puguem viure en la nostra cultura.

Com que molts no ho volen entendre, normalment em decanto per l'última opció. La opció idiota, que diu l'Andreu Cabré, perquè qui dimonis respòn ciutat quan li pregunten país. Quan respons que ets de Barcelona és perquè no vols problemes, perquè estàs cansat de donar explicacions, perquè et fa mal pronunciar el teu cognom en castellà perquè t'entenguin, quan estàs fart de discutir sobre identitat, nacions i mandangues. Qui respòn ciutat quan li pregunten país? Doncs jo. I és molt mala senyal, supeditar la meva identitat a una presentació o conversa tranquil.la, però la meva consciència troba que és una traició menor.
Jo dic que sóc de Barcelona, y el que quiera entender que entienda.
O diré que sóc Catalan, que és el que sóc, i els deixaré anar el discurs d'en Pau Casals: